Avui ens hem dividit en quatre grups per viure una de les experiències més fortes durant aquest viatge. Gràcies als diners que aporten els diferents donants a Share The Light es poden dur a terme diferents accions, una d’elles és un programa d’alimentació a les famílies més necessitades. L’assistent de la zona, Mss Mawette té localitzades les necessitats més extremes de la ciutat.
Avui hem estat nosaltres els que hem portat el menjar a les famílies més pobres. El menjar consistia en un sac de farina de blat de moro, una bossa de supermercat petita amb altres aliments i una manta. Jo he anat al primer grup. A la primera casa, vivia un home amb el seus fills. L’home no tenia feina i els seus ingressos eren pràcticament zero.
Vam fer la segona parada a la casa d’una dona gran que estava molt malalta. Estirada al llit, no ha tingut forces ni per aixecar-se. Li vam deixar el menjar i vam fer una pregària amb ella.
A la tercera casa ens vam rebre a la porta. Aquella casa que no seria més gran d’una habitació, hi vivia una mare amb les seves 5 filles. El marit està a Botswana. Aquí la empresa més importat es Zambia Sugar, si aquesta no et dóna treball és complicat trobar feina en un altre lloc, i has de marxar. Li van explicat a la dona perquè érem allà i ens va donar la mà un per un dient ‘Que Déu et beneeixi’. Estic sentint una sensació molt estranya. D’una banda, estic content perquè la dona i les seves filles es podran alimentar almenys per uns dies, però d’altra banda, la situació em fa pensar si jo realment no puc fer més per ella.
La quarta casa era just al costat, de fet eren dos cases per dos famílies diferents i tenien un corral. Ningú allà tenia feina. Vivien un total de 6 nens en un espai ridícul.
Totes aquestes visites em fan pensar en el que jo tinc i no aprecio, en el que tinc i no aprofito, en els diners que malbarato…
Però sobretot em surt el sentiment d’agraïment envers la gent que fa possible llocs com City of Joy o City of Hope. Gràcies a ells, les noies de la casa d’acollida tenen un futur.
Si hi ha alguna cosa que m’emporto d’aquest viatge no són llocs els bonics ni els grans paisatges de Zàmbia, sinó un repte que té nom i cognoms. Viatja amb mi un somni al que puc ficar cara: L’educació de tots. Sé que cadascuna de les persones que he trobat i que he conegut aquí volen un país millor i l’única manera d’aconseguir-ho és amb l’educació. Sé que aquí hi ha molta gent que treballa per aconseguir-ho, a contra corrent i amb molts pocs recursos. Només els hi puc dir: Gràcies!!!
Marc Fernández
