Treball i esclat de sentiments

DSC00703

Avui hem començat a les vuit del matí perquè la gran majoria dels voluntaris estaven molt cansats, però a mi l’energia em sortia per les orelles. El partit d’ahir m’ha fet carregar les piles per a tot el dia. De totes formes descansar un miqueta més no m’ha anat pas malament. M’he llevat i he esmorzat uns cereals amb llet i una taronja fora de la casa gaudint del aire net.

Sincerament crec que, a més de les noies, trobaré molt a faltar la puresa de l’aire que respiren aquí.

En Ricardo, professor de Salesians Sarrià, ha començat a distribuir-nos i m’ha dit que anés al magatzem per agafar el carretó, les eines i els materials. Havíem de continuar arreglant la pista del camp de voleibol. Sota un sol de justícia, fer el ciment semblava una penitència. Però ha estat molt gratificant veure com tot el nostre esforç ha tingut recompensa ja que hem aconseguit un bon acabat. Els altres companys estaven fent deures amb les noies. Avui és festiu a Zàmbia i totes estan per casa.

DSC00701

El dinar ha sigut curt però bastant familiar amb els voluntaris d’Anglaterra ja que hem pogut intimar una mica més amb ells. Personalment he descobert que tenen una gran bellesa interior i una gran ànima solidària amb tothom. He dinat un sandwich que m’ha omplert l’estómac però m’ha fet enyorar els àpats de la mama. Una llagrimeta ha caigut del meu ull però s’ha esvaït davant la il.lusió i la gratificació d’estar col.laborant en un projecte tan bonic.

DSC00716

Juntament amb la Sofia, una voluntària anglesa, ens vam apoderar de la pintura i els pinzells per acabar el mural de Don Bosco. Armats amb aquests estris vam reclutar un bon grapat de nenes i la pintura va ser l’excusa per muntar una festa oberta a tothom que va acabar en un esclat d’emocions compartides. Ha sigut una gran experiència, com podeu veure a la foto, tant jo com elles ens ho hem passat genial.

Seguidament vaig aturar-me per viure un moment de reflexió personal i de relax per tal d’afrontar l’última part de dia amb la il·lusió del matí. A l’hora del sopar vam col.locat les cadires en rodona per tal de veure’ns les cares. A Zàmbia, quan mires a una persona als ulls, és obligat un somriure i obrir la teva ànima.

Aquest ha estat un dia més d’entrenament d’alt rendiment per al meu esperit solidari i de convivència tan necessari en aquesta societat occidental cada cop més globalitzada però molt distant entre les diferents ètnies que viuen en el nostre preciós món.

Òscar Bosch 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *