Share The Light

Share The Light no és només un projecte solidari que realitzem de manera puntual. Share The Light té una dimensió solidària i una altra dimensió formativa. Els nostres alumnes voluntaris de grau Superior viatgen a Zàmbia per ajudar als altres mitjançant tot allò que han après a l’escola, una posada en pràctica dels aprenentatges tècnics. Treballen diàriament per acondicionar una llar d’acollida i millorar la qualitat de vida de les noies en risc d’exclusió. Allà hi conviuen amb les joves que reben als voluntaris de Salesians College Farnborough i Salesians Sarrià amb un gran somriure i esperança.

Share The Light pretén fomentar el coneixement d’altres cultures així com l’impuls de la pràctica de l’anglès. L’objectiu final d’aquest projecte és aportar als estudiants una experiència de voluntariat i sensibilització envers les persones que viuen al tercer món. Share The Light els hi proporciona una nova mirada de la realitat per viure d’una manera més justa i solidària.

Pensàvem que ja no les veuríem més, però just quan ja és hora d’aixecar-se, sentim veus fora de la casa. Son les veus d’algunes de les nenes que han vingut a acomiadar-se per últim cop de nosaltres. Aquest sí que ja serà l’últim…

Un cop elles marxen i van camí de l’escola, arrepleguem les nostres coses, deixem la casa neta i marxem a esmorzar per últim cop. El bus de sempre ens espera ja per marxar direcció Lusaka, on veurem les instal.lacions del primer projecte dels Salesians que es va posar en marxa al país. No només tenen cases per a les nenes, sinó que també hi ha l’escola i fins hi tot cases per als professors que viuen lluny.

L’estada a Zàmbia ens ha conscienciat de la necessitat de canviar el futur de totes aquestes persones per intentar que tots visquem en un món just

Després de la visita, realitzem una reflexió comuna per saber que ens enduem d’aquesta experiència i que es queda aquí de nosaltres, en què hem canviat. Més tard ja prenem el camí cap a l’aeroport, diem adéu al país, a la gent i a les experiències que ens han marcat per sempre.

Oriol Duro 

6:15h de la mañana, suena la graciosa melodía del despertador de Oriol tan característica de la policía montada Americana. A pesar de ser tan temprano, nos levantamos todos con mucha energía y ganas de subir al autocar dirección Livingstone.

El camino es largo, unos 300 kilómetros a una velocidad media de 80 km/h. Unas cinco horas aproximadamente de viaje. Un trayecto repleto de impresionantes vistas, preciosos e interminables paisajes de sabana que se pierden al alcance de la vista humana.

No todo lo que se aprecia a través de la ventana del autocar son cosas bonitas y bellas. También vimos cientos de niños y niñas de edades comprendidas entre los 6 y 16 años andar solos varios kilómetros bajo el sol abrasador por el peligroso arcén de la carretera para ir a la escuela. Expuestos a deshidrataciones, abusos, atropellos entre otros tantos peligros. Otros niños ayudando a sus padres en los mercados ambulantes a pie de carretera, cuidando de los animales de granja, de la familia… y otros tantos deambulando por la calle descalzos rebuscando entre la basura, etc.

Todo eso sin contar el mal estado de los edificios, casas y tiendas. La mayoría de calles están sin asfaltar, sin iluminación ni policías

Me pareció muy sorprendente que en más de 300 km no vi ningún barrio o calle en buen estado o con un mínimo de pulcritud. Las ventanas están tapiadas con ladrillos. En Zambia colocar ventanas de vidrio es invitar a los bandidos que te roben absolutamente todo lo que tenga un mínimo de valor dentro de tu casa.

El paisaje mostraba multitud de pequeños incendios supuestamente controlados. Tras preguntarme varias veces el porqué de estos fuegos y observar a los zambianos, llegué a la conclusión que los provocaban para reducir los envases de plástico. En muchas ciudades o casi todas las de Zambia, no disponen de un servicio público de recogida y reciclaje. No es algo excesivamente alarmante ya que el consumo de productos envasados con recipientes plásticos es muy bajo o prácticamente nulo.

Llegamos a Livingstone, un cambio bastante radical de aspecto de ciudad. Se nota que aquí entra gran cantidad de dinero gracias al turismo. Edificios grandes, buenos coches, niños que van al cole en autocar…

Néstor Navajas 

Avui ens hem dividit en quatre grups per viure una de les experiències  més fortes durant aquest viatge. Gràcies  als diners que aporten els diferents donants a Share The Light es poden dur a terme diferents accions, una d’elles és un programa d’alimentació a les famílies més necessitades. L’assistent de la zona,  Mss Mawette té localitzades les necessitats més extremes de la ciutat.

Avui hem estat nosaltres els que hem portat el menjar a les famílies més pobres. El menjar consistia en un sac de farina de blat de moro, una bossa de supermercat petita amb altres aliments i una manta. Jo he anat al primer grup. A la primera casa, vivia un home amb el seus fills. L’home no tenia feina i els seus ingressos eren pràcticament zero.

Vam fer la segona parada a la casa d’una dona gran que estava molt malalta. Estirada al llit, no ha tingut forces ni per aixecar-se. Li vam deixar el menjar i vam fer una pregària amb ella.

A la tercera casa ens vam rebre a la porta. Aquella casa que no seria més gran d’una habitació,  hi vivia una mare amb les seves 5 filles. El marit està a Botswana. Aquí la empresa més importat es Zambia Sugar, si aquesta no et dóna treball és complicat trobar feina en un altre lloc, i has de marxar. Li van explicat  a la dona perquè érem allà i ens va donar la mà un per un dient ‘Que Déu et beneeixi’. Estic sentint una sensació molt estranya. D’una banda, estic content perquè la dona i les seves filles es podran alimentar almenys per uns dies, però d’altra banda, la situació em fa pensar si jo realment no puc fer més per ella.

La quarta casa era just al costat, de fet eren dos cases per dos famílies diferents i tenien un corral.  Ningú allà tenia feina. Vivien un total de 6 nens en un espai ridícul.

Totes aquestes visites em fan pensar en el que jo tinc i no aprecio, en el que tinc i no aprofito, en els diners que malbarato…

Però sobretot em surt el sentiment d’agraïment envers la gent que fa possible llocs com City of Joy o City of Hope. Gràcies a ells, les noies de la casa d’acollida tenen un futur.

Si hi ha alguna cosa que m’emporto d’aquest viatge no són llocs els bonics ni els grans paisatges de Zàmbia, sinó un repte que té nom i cognoms. Viatja amb mi un somni al que puc ficar cara: L’educació de tots. Sé que cadascuna de les persones que he trobat i que he conegut aquí volen un país millor i l’única manera d’aconseguir-ho és amb l’educació. Sé que aquí hi ha molta gent que treballa per aconseguir-ho, a contra corrent i amb molts pocs recursos. Només els hi puc dir: Gràcies!!!

Marc Fernández

Avui el dia ha començat molt aviat. Primera parada: Manyaana Primary School per visitar un dels alumnes del Scholarship Programme que té Share The Light. M’ha sorprès molt la rebuda que ens han fet, tot un espectacle la veritat. Cada país ha cantat el seu himne nacional davant dels alumnes que ens havien preparat uns balls i un munt de coses.

La nostra següent parada: Magoye Primary School. La rebuda també ha estat impressionant. Durant tota la visita ens han tractat com si fóssim un ministre important. Havien preparat cants i balls populars i nosaltres vam cantar l’himne per segona vegada. També els hi vam ensenyar una cançó en castellà, la ‘Macarena’. Ha estat molt divertit perquè hem fet riure als nens i nenes.

Share The Light ha ajudat molt en aquesta zona. Gràcies al projecte, l’escola ha comprat un tanc i una bomba d’aigua. També ha realitzat la seva canalització, que els anglesos han inaugurat tallant una cinta. La zona ha estat molt afectada pel còlera. El següent objectiu de Share The Light és arreglar tots els lavabos que ara són un forat a terra.

Al pati de l’escola ens havien preparat un cerimònia amb balls i cants de Zàmbia.

Un cop acabat l’acte, he viscut el moment més dur del dia. Durant el dinar, molts nens estaven mirant des de fora i en algun moment han demanat menjar. M’ha sabut molt greu no poder fer res davant d’això. Vaig amagar el menjar de manera que no es pogués veure des de fora.

A continuació, hem anat a un aula a debatre dos temes molt importants: L’educació de les noies que es queden embarassades i el suport de les empreses a l’educació dels infants. Em va impressionar com els alumnes de Magoye s’havien preparat perfectament el debat i la seva manera d’expressar-se.

Però aquesta no era l’última escola que vam visitar. De camí a casa, vam parar a una escola de més de 1.700 alumnes dividits en tres torns diferents. Allà ens van donar un refresc i galetes. Sempre que ens preparen menjar en una visita sento que no ho haurien de fer perquè nosaltres no ho necessitem com ells.

A la tarda ens va tocar una activitat que em va agradar molt: Ajudar a les nenes de City of Joy a fer els deures. Tenia una idea molt equivocada del nivell d’educació a Zàmbia. Vaig haver d’ajudar a una nena de 16 anys a fer les feines de matemàtiques (matrius de rang 2). I em va encantar que m’escrigués una carta d’agraïment per la nostra amistat.

Un cop més, em vaig anar a dormir sabent que havia fet més d’una bona acció.

Victor Navarro 

Avui hem començat a les vuit del matí perquè la gran majoria dels voluntaris estaven molt cansats, però a mi l’energia em sortia per les orelles. El partit d’ahir m’ha fet carregar les piles per a tot el dia. De totes formes descansar un miqueta més no m’ha anat pas malament. M’he llevat i he esmorzat uns cereals amb llet i una taronja fora de la casa gaudint del aire net.

Sincerament crec que, a més de les noies, trobaré molt a faltar la puresa de l’aire que respiren aquí.

En Ricardo, professor de Salesians Sarrià, ha començat a distribuir-nos i m’ha dit que anés al magatzem per agafar el carretó, les eines i els materials. Havíem de continuar arreglant la pista del camp de voleibol. Sota un sol de justícia, fer el ciment semblava una penitència. Però ha estat molt gratificant veure com tot el nostre esforç ha tingut recompensa ja que hem aconseguit un bon acabat. Els altres companys estaven fent deures amb les noies. Avui és festiu a Zàmbia i totes estan per casa.

El dinar ha sigut curt però bastant familiar amb els voluntaris d’Anglaterra ja que hem pogut intimar una mica més amb ells. Personalment he descobert que tenen una gran bellesa interior i una gran ànima solidària amb tothom. He dinat un sandwich que m’ha omplert l’estómac però m’ha fet enyorar els àpats de la mama. Una llagrimeta ha caigut del meu ull però s’ha esvaït davant la il.lusió i la gratificació d’estar col.laborant en un projecte tan bonic.

Juntament amb la Sofia, una voluntària anglesa, ens vam apoderar de la pintura i els pinzells per acabar el mural de Don Bosco. Armats amb aquests estris vam reclutar un bon grapat de nenes i la pintura va ser l’excusa per muntar una festa oberta a tothom que va acabar en un esclat d’emocions compartides. Ha sigut una gran experiència, com podeu veure a la foto, tant jo com elles ens ho hem passat genial.

Seguidament vaig aturar-me per viure un moment de reflexió personal i de relax per tal d’afrontar l’última part de dia amb la il·lusió del matí. A l’hora del sopar vam col.locat les cadires en rodona per tal de veure’ns les cares. A Zàmbia, quan mires a una persona als ulls, és obligat un somriure i obrir la teva ànima.

Aquest ha estat un dia més d’entrenament d’alt rendiment per al meu esperit solidari i de convivència tan necessari en aquesta societat occidental cada cop més globalitzada però molt distant entre les diferents ètnies que viuen en el nostre preciós món.

Òscar Bosch 

El dia ha començat esmorzant tots plegats a les 7:15h del matí per seguidament agafar l’autobús que ens venia a recollir a les 8:00h. Però com passa a Zàmbia, les coses no sempre surten com les tenim planificades i l’autobús no ha arribat fins a les 9:30h. Hem aprofitat l’espera per fer-nos fotos amb les noies del centre.

No paraven de riure, devia tenir relació amb la nostra presència?

Dues hores més tard vam arribar al centre de recuperació d’elefants orfes, Lilayi Elephant Nursery. No hi hem estat gaire estona, la veritat, igual quaranta-cinc minuts, temps suficient per poder observar els dos elefants petits que s’havien quedat sense mare. Les noies de la casa d’acollida estaven al·lucinades amb aquells elefants tant bonics (al igual que nosaltres), ja que semblava que mai havien vist un elefant in situ.

Aprofitant que estàvem a Lusaka, ciutat on les Salesianes tenen una altra llar d’acollida anomenada City of Hope, hem anat allà a dinar. Després hem organitzat jocs per totes les noies i els voluntaris, moment per conviure i acabar de trencar el gel. Hem fet partits de futbol, bàsquet… sempre City of Hope contra City of Joy.

Ho hem passat molt bé!

David Poch 

El dia va començar molt d’hora. Ens vam aixecar a les 6:00h del matí per veure la sortida del sol i poc després vam agafar el bus per anar a missa. Va ser una experiència diferent. A Catalunya ja hi havia anat perquè sóc monitor d’esplai cristià, però aquesta vegada va ser sorprenent. Tot i que vam estar dos hores a l’església escoltant tots els cants (per cert aquí tothom canta bé) les hores van passar volant.

Quan va acabar, vam tornar a City of Joy i vam continuar la nostra feina aquí. Aquell dia ens vam dedicar sobretot a la pista de vòlei. Per dinar tothom es va reunir a una sala, era el primer dia que dinàvem amb les nenes. Al acabar, el Victor i jo amb la mitat dels anglesos, vam anar a conèixer uns adolescents que estan becats per Share The Light. Gràcies a la beca d’estudis, podien continuar amb la seva formació.

Mrs. Mawette, la senyora que s’encarrega de gestionar el programa de beques, ens explicava que algunes nenes han de deixar els estudis perquè es casen molt joves.

Mrs. Mawette és la persona més positiva i amb més ganes d’ajudar que he vist fins ara. També comparteix una cosa amb tots el zambians, i és que són molt agraïts. Per poc que facis o ajudis et donen les gràcies per tot.

Després de sopar, tots els voluntaris i les nenes de la llar vam anar a veure la pel.lícula High School Musical. No és la meva pel.lícula preferida, però és la vegada que millor m’ho he passat veient una peli. Vaig estar comentant-la amb una nena d’aquí (tot hi el meu nivell d’anglès ens podíem entendre). M’anava dient que el lloc era bonic i més coses en les que jo normalment ni m’hi fixo. El millor de la pel·lícula eren les cançons, quan començava una tothom cantava i ballava fins al punt que no s’escoltaven els altaveus.

Marc Fernández

Avui és el primer dia oficial a la immensa Zàmbia d’Àfrica, allotjats en un afortunat i encantador City of Joy de la ciutat de Mazabuka.

Després d’un llarg trajecte en bus per la nocturna sabana, ens hem llevat a les 7:30h i hem anat, anglesos i espanyols, a fer una visita a l’escola de Luyobola, un centre amb pocs recursos, pràcticament sense ajudes de l’Estat ni dels pares, ja que la majoria no tenen ni per alimentar els seus fills. Els nens i les nenes recorren llarguíssimes distàncies per arribar a l’escola, però tot i les dificultats, són feliços i agraeixen poder disposar de la nostra companyia. Els pares col.laboren molt i es dediquen a arreglar i netejar l’escola, podar els arbres…

Bona part dels diners del projecte Share The Light estan destinats a proporcionar als escolars un àpat diari. El ‘porridge’, aliment molt ric en proteïnes, els hi permet concentrar-se en els estudis i no pensar tota l’estona en el seu estómac buit.

Després del dinar, la directora de l’escola va organitzar una reunió per explicar què feien amb els diners que rebien de Share The Light i quines altres necessitats tenien. I sobretot, ens va transmetre la seva impotència, amb uns ulls a punt d’esclatar a plorar, per voler fer i no poder.

Seguidament retorn cap a City of Joy, on ens esperaven les incansables i il·lusionades nenes de la casa. Aquell encongit tram de bus de tornada ens va fer pensar i reflexionar, i és que hem d’estar contents només de veure tots aquells nens i nenes feliços sense tenir gairebé ni un cèntim… Ens hem sentit culpables per la impotència (i és que no hi ha una altre paraula) de tots aquells professors que lluiten cada dia per tal de minimitzar totes les mancances d’aquests nens i les seves famílies…

Hi ha res més que puguem fer per ajudar o ensenyar…????

RECEPTA DEL ‘PORRIDGE’
Es posa a bullir aigua amb sal  i s’afegeix farina de blat de moro fins que queda una consistència més o menys espessa i cremosa.

Guillem Fenollosa